March 23, 2019

Noticias del pueblo, para el pueblo

Jo tinc una mort petita- Xarrem amb Vicent Andrés Lorente, el fill d’en Estellés

vae2
Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, el poeta del poble. Poc es pot dir que no se sàpiga del ciutadà més il·lustre que Burjassot ha vist nàixer. La seua carrera periodística, la seua lluita per la llengua… La seua poesia, recitada pels més grans de la cançó, ha sigut la banda sonora de la vida de molts valencians. Però, què passava a la del geni? Què sentia? A què temia? Com es divertia? Hui, a través del seu fill Vicent Andrés Lorente, coneixerem una mica millor a un home que no va deixar ningú indiferent.

La poesia de ton pare transmetia molts sentiments. Però, com era ell realment?
La gent deia que el meu pare era molt patidor, molt trist… Patidor? Per res. Mon pare era una persona alegre i bromista. Era una conya constant, inclús als pitjors moments

I no hi havia coses que li torbaren?
Clar, era un hipocondríac total. Portava les seues manies a l’extrem. Si estava a la platja i veia alguna cosa, un alga, una medusa, li entraven tots els mals. Però era una persona molt vitalista, encara que alguna de les seues poesies poguera fer pensar el contrari. No he vist a ningú que estiguera més enamorat de la vida que ell. 
Tenia por a la mort?
Per molt que es diga, jo crec que por sempre n’hi ha. Ell amagava una mica aquesta por, però ocultar la preocupació era impossible. Tot i que amb el seu vitalisme ocultava tot.
Per a que no patíreu?
No, ho feia perquè ell era així. Era un home capaç de traure el sentit de l’humor tot i sabent que estava als seus últims dies.
Sempre era així?
Jo he vist plorar a mon pare com un xiquet quan van executar a Salvador Puig Antich. Era molt sensible a les morts. Recorde veure’l d’esquenes al Centre de rehabilitació de Levante, plorant perquè es va assabentar que havia faltat Joan Fuster. I des del dia que va morir Llompart ja no va poder recuperar-se.
Tenia grans amistats…
Era molt amic de Vicent Ventura, Fuster, Guarner, Ovidi Montllor, Berlanga, Maria del Mar Bonet i sobretot de Llompart. Aquest últim i mon pare eren com a germans. Una vegada, parlant amb ell, em va dir que només hi havia una cosa que diferenciava al meu pare de Cela. “Quan entrevistaven a Camilo, ell exagerava perquè tothom esperava que diguera una barbaritat. A ton pare li ix així. És imprevisible.”
Quins records tens d’ells?
A qui més vaig conèixer, per raons familiars, va ser a Vicent Ventura perquè la seua dona va ser madrina de la meua germana. També recorde haver anat a menjar alguna vegada a la casa de Fuster a Sueca i a la d’Ovidi.
Què sents quan veus un carrer amb el seu nom?
Orgull, per descomptat. A ell li encantaven els reconeixements, com a tothom. Però mai se li va pujar, sempre va ser una persona molt humil. Una anècdota és que un dia li va arribar un periòdic albanès que parlava sobre ell i va començar a riure’s. “Vaja home! Em fiquen a un diari albanès i em canvien el nom. Ara sóc Vicen Antes Esteltes” .
Creus que ha aconseguit la immortalitat formant part de la nostra memòria col·lectiva?
Jo no puc dir si és immortal o no. Jo puc dir que es poden donar les condicions en un moment determinat. Ara mateix ho veig impossible, però no per a Estellés, sinó per a tots els escriptors de la nostra llengua en general.
I si ho haguera fet en castellà?
Si haguera escrit en castellà segur que ho seria.
Amb quina poesia seua et quedaries?
Jo em quede per sobre de totes amb “La canço de bressol”, que va escriure a una germana meua que va morir. La tinc constantment al meu cap. “Jo tinc una mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment…”
  
Leave A Comment

You must be logged in to post a comment.